Article d’opinió de Jordi Puig (regidor-portaveu de Compromís per Ròtova), sobre l’últim ple ordinari.
Com supose que sabran, des de Compromís per Ròtova vam demanar la setmana passada el cessament de les responsabilitats que ostenta la regidora d’Economia i Hisenda i Personal, i tresorera (així com la renúncia a l’acta com a representant del grup popular), per exhibir, per acció o consentiment, una bandera franquista de grans dimensions des del balcó de casa durant alguns dies.
Durant tot este temps he pensat que el fet seria el que més em podria impressionar d’este govern. Però no. El govern popular de Ròtova té la capacitat de sorprendre’ns setmana rere setmana i, per a l’últim ple, ens en tenia una ben preparada.
Davant dels arguments de la regidora (que es fa públic un assumpte particular, que es tracta un assumpte d’un domicili i que, si hi havia alguna cosa que havia molestat, calia haver-ho dit abans), poca cosa a dir. Es tracta de l’exhibició d’un símbol franquista, per acció o consentiment, des del balcó de casa -ningú va entrar a casa per veure què hi havia; és una exhibició de cara a l’exterior- per part d’un representant públic. I, finalment, no és que siga un acte que “molesta” -no hi ha estètica pel mig-, és senzillament un acte que no podem consentir en un representant públic (són persones públiques; igual que quan parlàvem de la prohibició de gravar els plens -un acte públic també-, sembla que no ho entenen).
Val a dir, com demostren les dos notes que hem fet públiques, que sempre ens hem centrat en el fet i no en la persona. El tractament, per part de Compromís, ha estat rigorós i respectuós.
Però el PP degué pensar que la millor defensa és un bon atac i, a banda de desvincular de l’acció a la regidora, ens van acusar de males formes, d’assenyalar a persones (“fascisme és assenyalar a les persones”, ens va amollar el portaveu popular), de jugar amb la premsa… I ens van assegurar que en el PP no es permeten estes exhibicions (com no es demostra amb els zero expedients mostrats a membres populars en municipis com Gandia, Canals o Xàtiva, els darrers mesos per fets similars), i que tenien una majoria que els donava suport. Per acabar, i no és broma, el portaveu popular va demanar la meua dimissió.
L’alcalde també s’hi va sumar a esta petició. Amb el mòbil a la mà, ens mostrava una fotografia treta d’internet, on jo apareixia a una manifestació a la plaça de l’Ajuntament de Gandia, on vam demanar que la ciutadania decidira si volia una monarquia o una república. Segons ell, anava amb una bandera republicana, una quatribarrada i una estrelada. I es va coronar amb la frase: si vosté demana la dimissió d’una regidora per exhibir la bandera franquista jo li la demane per exhibir-se amb totes estes banderes inconstitucionals. No podia creure el que estava escoltant. Més enllà de la bandera que duguera -adjudique’m la que més li convinga, tal com li vaig dir-, vaig entendre que ni l’alcalde ni el PP (i probablement la gent que ens escoltava) no havien entés res.
No discutíem de banderes ni tan sols dels matisos de cap constitució. Però fallava alguna cosa: allà va quedar ben evident que no diferenciaven allò constitucional i anticonstitucional i, el més greu, la defensa d’allò democràtic i d’allò antidemocràtic. Perquè s’havia exhibit un símbol que anava més enllà de la diferència ideològica: un símbol que significava precisament acabar amb el que estàvem fent allà mateix: que els representants elegits pel poble pogueren estar debatent a un ple, en presència de la ciutadania. Significava promocionar el final de la democràcia. D’això es tractava, poca broma.
El final del ple va ser per a recordar-lo, per a no tornar a repetir-lo: des del públic, lliçons d’història amb aire revisionista, històries de les banderes… I frases com “ustedes han prometido el cargo en una constitución auspiciada con ese escudo”; “con dos cojones”, com van cloncloure. Poca broma.
A pesar de tot, del muntatge, dels torns preparats, de les increpacions; a pesar de tot això, vam utilitzar la pedagogia, de manera contundent però serena. Potser vam cridar menys, potser n’érem menys en vots, però ací cadascú s’ha retratat i humilment crec que hem guanyat com havíem de fer-ho: raonant. El següent pas és fer-ho, evidentment, a les urnes. I per això caldrà molta més faena i molta més pedagogia. Perquè, d’inici, no podem tindre un govern que tape i excuse accions com estes. No podem permetre que Ròtova retrocedisca 40 anys ni passe com si res l’exhibició d’una bandera franquista per part d’un membre del govern. Solament és un motiu més per apostar pel canvi; un motiu més que se suma al sac que anem acumulant tots estos anys. Solament és un motiu que ens espenta a continuar de manera decidida, perquè el repte s’ho val. Val, o no, la pena treballar per canviar este panorama?
Versió íntegra de l’article publicat a Levante-EMV Safor (22-7-2014).